A l'escorça de l'albada

D’un temps encà  percebia que hi havia furtives mirades que insinuaven quelcom més que amistat. Ella estava enamorada feia molt de temps.  Però no, no era possible… Es coneixien de tota  la vida i mai no se li havia passat pel cap que un somni es fes realitat.

L’Anicka tenia aquells trets físics que la feien diferent i especial. Els pares eren emigrants txecs que van arribar a finals del 67 , fugint de les revoltes contra el règim comunista, poc abans de la Primavera de Praga. Llavors ella tenia  tres anyets. Però d’allò feia molt;  ara a Catalunya  s’acabava d’aprovar l’Estatut d’Autonomia i tot just s’encetava la democràcia.  Era molt tímida però les amigues de l’institut l’animaven a sortir amb el grup; especialment a l’estiu, aprofitant les Festes Majors dels pobles, quan les nits s’afeblien i podien assaborir la seva màgia.

Aquell Sant Joan acabaren la revetlla banyant-se a la platja. Al primer badall de sol, ella  es despertà al  costat d’aquell cos nu que tant desitjava; no hi havia ningú més… Sense pensar-ho, oblidant la seva timidesa, li va dibuixar els llavis amb el tou dels dits i , suaument, els va humitejar amb els seus . En obrir els ulls, la Marta no va fer cap gest de rebuig, ans al contrari li va regalar el més bell dels somriures .

S’entregaren les dues en cos i ànima ; i ,dins un núvol ensucrat, compartiren l’amor per primera vegada.

El temps havia passat; feia  anys que vivien juntes i havien adoptat dues criatures. Sovint, després de donar-se plaer i proclamar en veu alta el seu amor, l’Anicka recordava  aquell primer dia a la platja, orgullosa d’haver tingut el valor de deixar gravats els seus noms, amb aquell  primer petó,  a l’escorça de l’albada.