I
“ Visc sense viure en mi mateix, “
El seu baf ja no arriba al vidre,
no pot obrir finestres amb la mà
i ja no sap on és, no sap qui és…
Camina enrere, s’arrossega i s’amaga;
és un cranc, un rèptil o animal de claveguera;
no ho sap, ha perdut la seva imatge.
Sent que mor, com ha viscut, com un covard,
com un llibre en blanc , on tothom podia escriure-hi,
com el llibre del funeral
II
“ i tan alta vida espero,”
El pensament cerca sortides
que ningú mai no ha trobat.
Atrapat en un cos de vidre;
que se’l va endur cap un món tan meravellós
com inútil.
III
“ que moro perquè no moro. “
Punys closos amb tal força
que la pròpia pell li esquincen,
volent escanyar, sense cap pietat,
les angoixes, sempre emetents, que no defalleixen.
Parets de vidre que esmorteeixen cops i esglais.
Se li acaba l’aire, l’espai es contrau
i els sentits, enterbolits,
li ofeguen l’esma.
Quin valor té la seva vida
si ni tan sols gosa aturar-la.
IV
Al cap i a la fi, els poetes, viuen al servei del versi donen la vida, una vegada i una altra,
volent alliberar les mancances de la raó.
SI VOLEU RECORDAR EL POEMA AL QUAL EL MEU VOL FER HOMENATGE :
Conocía este enlace, la transformación del poema es muy bonito Joan.
ResponEliminaUn saludo
Acabo d'arribar de l'assaig i al repassar el correu abans d'anar a dormir me'l he trobat.
ResponEliminaVes "descobrint aparicions", val la pena!!!
Apa, una abraçada i bona nit, que porto un dia bastant............
mogudet.
Gemma
aquesta inquietud..tan frepant, tan intensa.., és la vida!!!
ResponEliminaEl vidre, la imatge, el mirall.., la vida...
Els teus poemes, la teva lluna, la teva vida, la teva inquietud.., la vida!!
gràcies, joan i per a mooolts anys!!
FANTÀSTIC, FANTÀSTIC, FANTÀSTIC...!!!
ResponEliminaM'HA FET PENSAR EN LA METAMORFOSI DE KAFKA. EL TEU POEMA ÉS PLE D'UNA VIDA INQUIETANT EN UNA PRESÓ.