I els poetes viuen dels miratges…

I aquí em trobo, en un àrid desert, enlluernat,

desorientat per un sol abrusador

que ja ni escalfa.

Desfaig el camí entre cadàvers

que cauen en terres tan estèrils

que no se’ls pot empassar.

Amb l’escarni dels miratges

que em colpeja el pensament,

ja no hi confio en els oasis

i moro de set,

set d’amor, set d’al.licients…

Al cap i a la fi, cada naixença

no és més que un nou camí vers la mort.

I sóc jo qui sent la misèria del meu plor

i  qui escolta el patiment , el meu “ no-ser”.

I sóc jo qui dicta la penitència d’aquest ser malaltís.

Com jo sóc, qui té sempre l’última paraula

i qui decideix el final d’aquest poema.

I em diràs que m’he construït el meu propi calabós

dins la gran presó d’aquesta farsa , que és la vida.

Potser sí, doncs ja no sé distingir les melodies

enmig de l’ensordidor brogit.

Hi ha massa soroll allà fora

i els poetes viuen dels miratges, enredats,

i ja no me’ls crec.

La porta  és tancada

i ningú no truca.

Sol moriré,

sol.