I. I. El que es veu…
A la penombra immers, arraulit,
agafant-se amb força els turmells.
Enfonsat el cap, dins seu,
com el nen que es tapa els ulls
per no ser vist.
II. II. El que ha dit…
- No trobo dins la fosca
medicina per l’angoixa
i m’atrapa el pànic
a una capriciosa existència
encallada en l’atemporal eternitat
d’una buidor infinita.
I la consciència, despietada,
m’esquinça l’ànima.
III. III. El que pensa…
Ombra sóc de la meva ombra
i en mi la llum s’apaga.
A la foscor em perdo, amb crit ofegat,
enyorant un raig límpid de resurrecció
que dibuixi nous horitzons.
Sóc esperit en la dansa del ble,
fum negre dels inferns
que fou condemnat, pels segles dels segles,
a viure enllà de l’eclipsi.
A l’ombra de les ombres resto doncs,
res del no-res sóc.
IV. IV. …
I la nit s’escola en silenci per la porta del darrere
i tapant-li els ulls , en un joc macabre,
li fa perbocar les pors
i surt de la tomba.
Bonito poema de la sombra, que tu vida esté llena de luz.
ResponEliminaAbrazos Joan
Tots tenim llum pròpia, simplement cal llevar-nos el vel que no ens la deixa veure. A vegades aquest vel és feixuc, o massa gruixut... però per això hi ha els vents amics que ens ajuden a treure'l.
ResponEliminaUna abraçada plena de llum!
gracias mari, lucho por ello
ResponEliminaun abrazo
joan
Potser és un viatge curt al no-res, jo abans de llegir el que anaves buscant en la resurrecció del tercer poema ja hi estava pensant, cal trobar el sentit de la transcendència, i ben cert que l'hi ha. Però passa per la fe.
ResponEliminaT'encoratge a que el busques, potser el camí cap a ell és tota una vida, però és possible.
Mentrimentres escriu l'angoixa d'existir i fes bells poemes en el camí, recorda Llach i Kavafis i el seu viatge a Ítaca.
ResponElimina