I
De nou em tenalla la consciència
plantant-me al davant una estranya eternitat
que no sé abastar; potser no puc..
I m’angoixo, m’ofego,
li crido al silenci
i amb cremor a la boca
m’adono que és inútil el turment
doncs viure és patir també.
I eixugant-me els ulls
m’esforço per suportar el dolor de l’acer
i m’empasso la compassió
que em reclama la pròpia mirada.
II
Què seria sinó de la blanca Lluna
sense les ànimes perdudes que es busquen
a les aigües estancades del firmament .
I del perfum de la rosa
sense els cors dels amants
que s’entreguen a cegues .
I què seria de la puresa dels sentiments
sense l’agonia dels poetes,
tan enamorats de la vida,
que moren per manca d’amor.
III
És la consciència , sí, la que ens fa patir o gaudir, capriciosament,
la que dóna sentit a les nostres gàbies de carn,
la que ens desperta cada matí o ens abandona entre malsons,
la que ens roba l’al.licient o ens esperona.
I amb aquesta consciència , tan imperfecta,
de nou m’encaro, en desigual combat, a l’eternitat…
Fins que m’adono que aquesta arribarà sense angoixes,
doncs a la fi, la mort ens fa insensibles.
I és així com m’allibero d’aquest ofeg,
per un instant.
Mira Joan, hi ha la lluna i el sol sempre en un home, de les dones no ho sé mai, però hi ha un llenguatge, això sí, perillós amb la lluna, que va més enllà de les paraules amb el que es pot tenir una relació amb la lluna de tu a tu, i sense eixir de casa, tu ja m'entens i si no ja m'entendràs. I la lluna ens serà d'allò més gratificant sense contacte físic ni tan sols de les paraules, digues-li conciencia o el que tu vulgues anomenar-lo. I no et parle més perquè es liar-te, tu ja m'entens, allò que vas perdre en la infantesa davant de la racionalitat i el número de la ciència. I a una lluna real.
ResponEliminaI ja no parle més que m'ofegue.
Una abraçada i amb compte amb eixes xerrades amb la lluna, perquè hi ha llunes i llunes i llunos i llunos, només cal triar la teua. I sempre quan tenim un interlocutor cal violentar un tercer però no caigues com Nietzsche en pensar en el poder, en jo li lleve, sinó jo li done. Temps al temps.
Que tu vida sea enamorada de los bellos poemas que nos traes, que seria de tu vida sin ellos.
ResponEliminaUn abrazo y buena semana
M'ha agradat moltíssim.
ResponEliminaEl trobo un poema molt acurat, d'aquells que t'agrada llegir poc a poc i saborejar el seu contingut a travers de les paraules que fas servir per poder escriurel.
Una abraçada.
Gemma
Bell poema de vida i esperança, Joan. Sentiments que s’endinsen al cor com la flaire d’una rosa embolcallant-nos l’ànima.
ResponEliminaUna abraçada amb batecs d’ales.
Juan son bella y muy profundas tus palabras.
ResponEliminaTe dejo un gran abrazo.
Un bon poema. De tota manera Joan em pensava que amb la situació actual l'Eternitat l'havien retallat...
ResponEliminaDes del far nit bona.
onatge
Hola Joan
ResponEliminaEl teu correu m'ha dut fins aquest el teu espai.
Descobreixo un reguitzell de poesia i m'aturo en aquest .
Abastar l'eternitat. Impossible, l'eternitat no te temps ,ni ara ni abans ni després.
Vivim en el temps , no som eterns, estem obligats a viure el present, amb bona o mala lluna i observant tot el que ens envolta. Compartim l'escalfor del sol, fins que un dia deixi de sortir.
És per això que cal aprofitar al màxim aquest regal de la vida i gaudir-ne.
Vinga! Avant i ben amunt
quina efervescència, ostres!
ResponEliminaAixí m'agrada!!!
Que no decaigui, ostres!!!
Bon any i... bons poemes..d'en Joan.
Felicitatssssssssssssssss