Quan el nostre desig creix, dreçat,
des de l’enyorança dels calfreds plaents,
volent empassar-se’ls;
desitjant carícies de plomes sobre la pell…
- dits enjogassats, dits temeraris-
Quan resseguim aquests moments íntims del “nosaltres”
i les sangs exictades bullen,
rabejant-se entre esclats continguts i joies que vessen…
Quan ens sobtem les cares en la calrada del foc viu
per guardar l’escalf als racons secrets de l’ànima
i dibuixem als llavis un “t’estimo” delicat…
Quan el món sencer canviem per un sospir joiós
i plantem cara a la mort…
Sé, llavors que, mai,
mai podré tornar el que et dec.
A l'amor mai hi hauria de faltar la delicada carícia d'una ploma.
ResponEliminaUn poema molt maco Joan.
Gemma
Plantem cara a la mort, només l'amor planta cara a la mort, l'amor i el desig i el gaudi tots tres junts.
ResponEliminaLacan i Zizek tenen una frase que resumeix el que per a ells és l'amor:
"L'amor és donar el que no es té a qui no ho necessita i no és..."
Un molt bell poema.
Una abraçada
Vicent
abraçar, íntimament, aquell/a que estimes és abraçar el mar, el foc, la neu, l'abim, la set, les ferides, les roses, les espines...El vertigen, la vida i la mort alhora....
ResponEliminaLlar-se al buit...............enmig de núvols de plomes.............Felicitats!!!
No hi ha res com un moment tant màgic com aquest. Ho descrius de meravella!! Una abraçada, Joan!
ResponEliminaMomentos intensos, invaluables e inolvidables, claro y bello los describes en tus letras.
ResponEliminaUn abrazo.