Aquesta basca contínua de les vides etèries,
joies inabastables
que se’ns desfan a les mans;
miratges que s’esvaneixen a l’aire
com espurnes de foc fred.
Aquesta brisa gèlida que plana
entre nits ennegrides, sense lluna,
i que retorna el cruel batec
del cor del rellotge
fins que ens retruny al cap.
Aquest vol erràtic i cec
que neix inconscient enmig de l’atzar,
mofant-se de tot; esquerdant la raó,
estabornida per sentiments inabastables,
que, a la fi, ningú no entén.
Aquesta veu que et parla de dins, sense detura,
- pensament covard! -
que plora, sabedor del veredicte .
Aquest Paradís del patiment,
del dolor gratuït,
de les contradiccions insatisfetes,
del despropòsit.
Aquesta vida etèria
és l´única veritat que tenim.
Per etèria - fingida meravella -
irrenunciable vida
farcida de renúncies…
i és l’únic que tenim.
Me ha gustado especialmente el tercer parágrafo.
ResponEliminaQue lo pases muy bien y sigas iluminando tu rincón.
Un abrazo
La vida plena de contradiccions ii malgrat tot, irrenunciable!
ResponEliminaUna abraçada
que bé descrius..., lA VIDA!!
ResponEliminacONFUSIÓ, MAGMA.....lluita....
tristesa....que desencadena la joia més voluptuosa...
El crit de la mort.....que ens arrela desesperadament...a la VIDA..
bravo, Joan...Felicitats per aquest magam d'imtges, èxits, piblicacions, imatges bombolloses del teu volcà...POÈTIC...bravo!!!!
La psicoanàlisi parla d'això, de la divisió del subjecte, l'escriptor, l'home sensible, l'home pre-post-humà, l'home que no té un referent en una autoritat, que no es deixa emportar pels dictats d'un amo, que pensa per sí mateix, i en eixe "no deixar de no aconseguir" desenvolupa aquest home la seua impossible vida o unificació, la seua divisió.
ResponEliminaUna forta abraçada dient-te que m'ha encantat el poema, tens una manera d'expressar les idees i els sentiments en els que reflecteixes amb bellesa i claretat tot el que l'Home sensible vol escoltar, jo sé que mai no ens entenem del tot ni en part però certament ens comprenem si més no una miqueta.
Vicent