Se’m marceix el cor en soledat.
És en el silenci que veu clar,
És en el silenci que veu clar,
perquè res l’intoxica ni l’enganya
i se sap malaltís i es recorda buit…
No pot amagar-me el seu patiment.
Se m’esquerda l’ànima en soledat
perquè és en la sinceritat que vol existir,
però no troba aigües on emmirallar-se
i perd la identitat i deixa d’estimar-se…
No pot amagar-me la seva buidor.
Se’m ressequen les alegries i les esperances;
com fulles de tardor cauen
i per més que ploro les llàgrimes es perden
dins la incomprensió d’un món
que no acccepta la debilitat.
Se’m crema el temps i vola fet cendres;
dubto, ja ,que abans de marxar
li trobi el sentit a la meva vida.
No puc amagar-vos el meu desencís,
ja que tampoc li trobo sentit a la mort.
Si us plau, us prego,
no em deixeu sol amb mi mateix…
Hola Joan....como decia UN cantante por los 70....."NO ESTAS SOLO....."
ResponEliminaEstimat Joan: cada persona és diferent, jo només puc dir-te part del què he viscut. Durant molt temps vaig sentir com tu, em feia preguntes constantment, sobre la vida i la mort, i la solitud. No he tingut respostes, però he aprés ( entre cometes) a viure amb preguntes sense resposta. No sé si te sentit, la vida. No ho sap ningú, crec. Però la vida és molt curta, i he entés que no he de turmentar-me jo mateixa. Em deixo lliure de ser ingénua, estúpida, curiosa, antipàtica o voluble. No et dic que has de molestar als del teu voltant,però sí que ajuda ser indulgent amb un mateix. A mi m'ha anat be aquest deixar-me anar una mica, no estar pendent de les reaccions dels demés. Quan a la solitud, és com una nit de l'ànima. Potser, i així ho desitjo, puguis sentir l'escalf de la llum, de sortir d'un lloc petit i fosc. Una abraçada
ResponEliminaallan
Cal aprendre a viure amb el desig, i sense cap sentit, això no vol dir que fem el que ens done la gana sinó que hem de seguir l'instint a sobre de tot, i de tant en tant el gaudi i l'amor i perquè no la lluita però és la meua forma de navegar en eixe sense sentit que jo he assumit de manera d'home dividit, d'home que se sap incomplet.
ResponEliminaVicent
No dejes que tu soledad marchite tu corazón, déjalo sano y bueno y ábrelo para no estar solo.
ResponEliminaUn abrazo y muy bonito verso
Animo, que hay mucho por lo cual vivir.
ResponEliminaUn gran abrazo.
Si em dius un lloc, una hora, ens trobem. Jo també tinc fred..., tinc por.., Jo tinc una flama molt petita, però si ens trobem, tots els que t'estimem, et donarem la nostra flama..Les ajuntarem i el foc alçarà les flames fins més enllà de l'infinit i la foscor esdevindrà llum..I les llàgrimes joia..
ResponEliminaJo ho saps!! truca'ns..Quedem...Unim les nostres dèbils flames..fem la gran foguera...Necessitem LA TEVA FLAMA...Cuida-la....
Bells versos,Joan. Sigues lluerna en la teva nit fosca i brilla amb la teva pròpia llum. No deixis que ningú encengui la teva flama per tu però, si camines aplegat amb tots nosaltres, encendrem les nostres torxes, junts, i la foguera serà tan gran que els estels tindran enveja i vindran a fer-nos companyia per il•luminar el teu cor, deixant una flor encesa d’alegria.
ResponEliminaAbraçades sense solituds.
Una abraçada en aquest mar de dubtes i nedadors egoistes. Un cor gran, el teu. Petons.
ResponElimina