BLOG DE POESIA I RELATS CURTS
- un espai de temps de joandemataro-


( MATARÓ) joan abellaneda i fernández © 2016

9 de març 2012

L'ÚLTIMA VINYETA





“L’odi és una resposta errònia a l’ofensa , doncs s’amplifica en el temps i fa mal.”



El cos inert de l’Iñaki  dibuixava al terra de l’estança una grotesca postura. Tenia al coll una incisió tan  profunda que es podia dir que l’havien degollat. L’assassí estava dempeus, amb el ganivet a la mà regalimant encara;  una suor freda li baixava per la templa.


Els  ulls de l’Aitor eren tristos i seguien sense poder plorar des del dia que el va cridar la policia per identificar els cadàvers. Havia intentat refer la seva vida;  ho havia de fer pel Mikel, el seu fillet,  que tan sols tenia sis anys quan va esclatar aquell cotxe-bomba al mig del carrer; emportant-se tantes coses…
Havien estat uns anys molt difícils per a tots dos. El petit havia anat canviant el seu caràcter obert i alegre i va tenir molts problemes a l’escola. Després a l’adolescència es va tancar del tot; a vegades, es passava dies sencers sense sortir de la seva habitació dibuixant, de forma gairebé obsessiva, còmics plens de violència.

Avui era el dia en que l’Aitor es trobava amb l’Iñaki, que havia aconseguit el tercer grau després de passar vint anys a la presó. Participaven en un programa de reinserció que fomentava trobades entre familiars de les víctimes i assassins penedits. En Mikel no entenia com el seu pare era capaç d’anar a aquella trobada amb el malparit que havia esborrat del món la mare i la petita Olaitz.
Un cop de porta el va despertar del seu pensament, el pare marxava a la trobada i el volia seguir. Va agafar la motxilla i va marxar corrents, tant que no es va adonar que el seu pare li havia deixat, sobre la tauleta del rebedor, una nota demanant-li perdó .


Després de l’enterrament del pare, el Mikel recollia les seves coses per anar-se’n a viure amb els avis; sobre el seu escriptori hi havia encara l’esboç del seu últim còmic, a una de les vinyetes havia dibuixat al terra d’una estança el cadàver d’un home amb un tall profund al coll , el que no havia imaginat era l’última vinyeta….


4 comentaris:

  1. Una bonita historia muy tierna.
    Que pases un feliz fin de semana Joan

    ResponElimina
  2. I és que la violència només crea odi, odi i més violència, és molt difícil si no has estat humiliat o t'han encomanat la síndrome d'Estocolm perdonar els que han mort alguna persona teua.
    És dur però és així, siga quina siga la causa.
    Va dir no sé si Maquiavel que el la fi justifica els mitjans però no és del tot cert, si més no per a mí.ç
    Molt bo el conte, ple de tendresa i de crueltat, dues coses que has barrejat per a fer un preciós relat.

    Una forta abraçada de:

    Vicent

    ResponElimina
  3. Anònim10/3/12

    Un bon conte, amb un desenllaç que frapa.
    M'agrada el teu estil en narrativa, a més la presentació està molt bé.

    Una abraçada Joan, i bon cap de setmana.
    Núria Niubó de RC

    ResponElimina
  4. Un relat colpidor, Joan, ben diferent als poemes que ens tens acostumats. M’agrada l’enllaç de sentiments que teixeixes per descriure una dura realitat.
    Venjança i odi no són bons companys de camí, doncs només ens poden acompanyar cap a un destí de soledat.
    Una abraçada, amb alegria.

    ResponElimina

MOLTES GRÀCIES.

Arxiu del blog

Entrades populars

Curtmetratge : El circ de les papallones

Loading...

Total de visualitzacions de pàgina:

SALUTACIÓ

Les aferradetes de " Sa lluna"

LA MÚSICA ALEGRA LES ÀNIMES ...

Loading...

COM ESTÀ EL MÓN ARA...

WHAT'S THE WEATHER LIKE ?

QUI HI HA ARA MATEIX...

lomqe

lomqe
així no es fan les coses senyor Wertgonya !!

plantilla



....