Tinc disset anys, tres germanes i
un inusual problema que he hagut de soportar en silenci per culpa del meu
malaltís caràcter introvertit. Descartant ja d’entrada explicar-ho a uns pares que
mai s’han preocupat massa per mi, la veritat; i essent un problema massa
delicat per poder tractar amb les meves germanes, només em quedava
l’alternativa de desfogar-me amb un bon amic, llàstima que no en tingui cap.
Us explico doncs i així em descarrego una mica. Al principi eren episodis
curts i passatgers; la primera vegada va ser en plena classe de mates quan, de
sobte, va desaparèixer el sostre i van caure a plom,i alhora, les quatre parets
de l’aula. Mentre el meus ulls creixien, adquirint el tamany de dues taronges,
el meu astorament augmentava en veure que on abans hi havia una pissarra ara es
veia una immensa mar blava en calma; i la professora, que ara estava en topless
es posava protecció solar acariciant, provocativament, els mugrons dels seus
pits perfectes. Després de tancar els ulls fortament alhora que sacsejava el
cap, tot va tornar a la normalitat i vaig deixar anar una aspiració sorollosa
per airejar la xafogor que m’havia posseït.
A partir d’aquell dia em van
passar experiències molt similars ( només
canviava el paisatge de fons) a l’ascensor amb la veïna imponent del 2n 2ª, amb
la mare del meu millor amic , amb la mosso d’esquadra mentre em posava una
multa, amb la infermera que em va treure sang… i una tan llarga llista, que més
val que pari. El més preocupant però no era l’escena en sí mateixa, sinó la
dolorosa erecció que em provocava, i dic dolorosa perquè podia durar més d’una
hora, a part dels problemes que tenia
per poder dissimular-la , fins que vaig descobrir que la fera només s’amansava
a base d’exercici manual.
No sé si us he dit que la meva
angoixa era creixent, mai millor dit, i és que el tema es complicava més cada dia
que passava, es pot dir que gairebé vivia en una trempera contínua i no us
podeu ni imaginar la quantitat de malentesos i embolics que em provocava. Us n
‘explico un dels més sonats… Estava jo a la llitera quan la metgessa
d’urgències em va demanar que em despullés per fer una exploració de la zona
afectada, tot apuntava a un atac d’apendicitis aguda… No sóc creient, però vaig
donar les gràcies a Déu quan la doctora va demanar a la meva mare que esperés
fora al precís moment que jo començava a notar que el meu membre creixia en
veure els pits de la doctora tremolant davant meu com dues porcions enormes de
gelea amb una cirereta al capdamunt i
per acabar-ho d’adobar entraven per la porta dues infermeres. En fi, em vaig
haver de rendir al destí, sabent que no podia fer res per evitar la meva
erecció davant la mirada de les tres dones que hi havia amb mi i que
evidenciaven una admiració poc dissimulada, i no és per bravejar però sempre he
tingut fama de tenir una bona tranca. El fet és que l’escena era la que era i
jo instintivament vaig intentar deixar anar una disculpa però la metgessa va
reaccionar abans que jo i em va demanar que m’estirés i, amb una ganyota de sorna als llavis, em va
tapar les parts amb un petit llençol blanc, pensant que així quedaria tot
solucionat. Però, ja sabeu, novament una habitació tancada es va transformar en
un paisatge paradisíac on les infermeres s’acaronaven els pits l’una a l’altra
i la doctora es descordava la bata blanca amb lascívia… Amb tot allò la meva
verga va tenir un rampell i d’una sacsejada es va desprendre del llençolet que
la cobria quedant a l’aire lliure, de nou, i movent-se com un pèndol d’aquests
que fan servir els músics per seguir el compàs. La sacsejada em va tornar al
món real i la doctora, que estava palpant la zona de l’apèndix, no va tenir més
remei que aguantar-me-la com si estigués agafant el fre de mà del cotxe. No
recordo res més ja que vaig perdre el coneixement entre els nervis i
l’inaguantable dolor del meu intestí afegit al del meu penis , lluent i
vermell, que estava a punt d’esclatar.
Em vaig despertar a l’habitació ,
l’endemà al matí, després d’haver estat operat d’urgències. Sembla ser que la “
llegenda” de la meva erecció havia corregut com la pólvora arribant a totes les
plantes de l’Hospital de Mataró, per això el trànsit al passadís era inusual,
les infermeres passaven com si fos una jura de bandera mirant cap al meu llit i
caminant a pas ferm conduint un carret, per la qual cosa va haver més d’un
accident; fins i tot una infermera va atropellar un pobre avi que caminava
arrossegant el seu barrot ple de bosses de medicaments penjant.
No us puc amagar la vergonya que
vaig passar, res comparada però amb la que patia de la meva mare a cada visita
que teníem; tot i que el metge li hagués explicat que no era culpa meva, que
era una reacció involuntària, poc corrent, això sí, producte del descontrol hormonal propi de
l’adolescència i que se’m passaria aviat, especialment gràcies a la medicació.
Bé, de to això que us he explicat
ja fa uns mesos i ara començo a tenir controlat el tema, encara que només sigui
per esgotament. Gràcies a la fama que vaig adquirir des de la meva estada a
l’hospital ara ja no he de fer tants exercicis manuals ja que tinc l’agenda
prou plena entre les amigues de l’institut i, perquè no dir-ho, algunes de les
seves mares.
El fet és que la medicació no
acaba de fer el seu efecte, sobre tot des de que vaig decidir deixar de
prendre-la…
