Pel camí
del mar
dues mans , que es buscaven,
per fi
es van trobar.
El so cadencial
d’una mar viva i
profunda
les gondolava…
-Silenci !
…
La joia ,tan fràgil és
que els mots l’esberlen.
Car tota espurna és irrepetible,
única i efímera.
I tanmateix, algunes perduren
per sempre .
Paradoxes de la memòria.
…
-Silenci!
Les dues mans s’aferraren
mentre les envoltava,
a poc a poc,
l’eternitat d’un instant,
un instant
DE JOIA I SILENCI.
-Shhhh…
