El mirall de les ànimes marfoses o el camí del Sol

Aquesta nit, cansat d’arrossegar pes,
em vaig despullar davant la lluna,
que veient els meus fatics, em parlà:

-          No t’adones que de mi t’atreu la llum

i la que veus no és pas meva,

és al Sol que has de buscar

doncs jo, tan sols, sóc el mirall

de les ànimes marfoses.

No us ho creureu,
però em reconfortà i, tot picant-me l’ullet,
em va aviar, sense més.
A les pupil.les obertes dels meus ulls
ja no hi era la lluna.
No sé si es va girar o vaig ser jo
que vaig començar, nu, el camí del Sol.

No sé què ho fa...

No sé què ho fa…

Que en mirar per la finestra em trobi el dia de cara,

quan a la meva cambra ja fa estona que és de nit i el fred m’acovardeix.

No sé on sou i estic perdut.

No sé que ho fa…

Que el teu jardí em sigui tan encisador,

quan, a casa, les meves plantes moren de set.

No sé on sou i m’abandono.

No sé que ho fa…

Que sovint em facin sentir estimat,

quan el miratge del mirall em nega la mirada.

No sé on sou i visc de l’engany.

No sé què ho fa…

Que només trobi l’amor fora de mi,

fins i tot, quan ja no hi sou al meu costat.

No sé on sou i em faig por.

No sé què ho fa…

Que senti que la mort se’m rifi

quan truco a la seva porta

amb rams de flors a les mans.

No sé, no sé què ho fa.

Llavis de gelatina

I

Somio amb els meus llavis, desfent-se a la teva boca,

delicadament,

llepant el meu desig sense saciar-me.

Somio amb la trobada dels nostres petons,

entre llençols de seda.

II

   Visc embriagat en la follia del deliri,

embogit per l’anhel dels teus llavis de gelatina.

M’abillaré de Quixot, si cal,

i lluitaré contra les pors gegantesques,

ja res no em fa por.

III

Abans, prefereixo el turment cruel de les ferides

que guardar dol a la pròpia tomba.