El pèndol
No hi ha fang, ho sap,
però les cames, clavades,
no es poden moure.
L’univers l’envolta oprimint
i s’ofega i s’angoixa
mentre el rimmel
li dibuixa a la cara formes grotesques.
Llàgrimes negres, avui,
li fa mal la vida…
Preguntes sense resposta.
Tanmateix, absurdament,
espera pacient un millor demà.
Sap que vindrà i , ara,
l’ enyora…
Enyora els dies en què sent lleugeresa.
No té ales, ho sap,
però pot volar per sobre el fang…
El cel blau, l’acotxa,
i se sent lliure
i plora Llàgrimes de colors
mentre li somriu a la vida…
No hi ha preguntes, avui?
Millor, no cal,
no sempre hi ha respostes…
2015©joanabellaneda
Es tractaria del pèndol entre l'enyorança i l'esperança. Molt bon poema, Joan.
ResponSuprimeixgràcies Helena ! Records ! ;-)
SuprimeixUn present que ens oprimeix, l'enyor d'un temps passat més feliç i l'esperança d'un demà millor....sempre l'esperança!
ResponSuprimeixA mi m'ha arribat així. M'agrada Joan.
gràcies Rosa Maria per la teva visita i interpretació que enriqueix el poema. petonets ! ;-)
SuprimeixUna enorme sonrisa en una mirada triste, un mundo perfecto en su equilibrio; una triste sonrisa en la cara de una payaso.
ResponSuprimeixBello poema Joan.
Un abraçada
muchas gracias Lore por tu aportación, un beso ;-)
SuprimeixTots esperem un demà millor, mentrestant, si cal plorar, ho farem amb aquestes llàgrimes de colors...
ResponSuprimeixPetonets.
gràcies M Roser, sempre és una alegria rebre les teves visites i comentaris ! Records !!! ;-)
SuprimeixMuchos trozos de nuestra vida son así sin respuesta dando vueltas alrededor de ellas.
ResponSuprimeixUn abrazo.
cierto Mari, un abrazo y gracias por venir ;-)
Suprimeixles paraules, la poesia, l'amor de les paraules, l'amor de la poesia..L'impuls de llançar al vol les campanes de victòria...d'aixecar el vol, la nostra llibertat..Molt bé, Joan..Endavant..SEMPRE...
ResponSuprimeixendavant Gràcies per les teves enriquidores paraules ! ;-)
Suprimeixles paraules, la poesia, l'amor de les paraules, l'amor de la poesia..L'impuls de llançar al vol les campanes de victòria...d'aixecar el vol, la nostra llibertat..Molt bé, Joan..Endavant..SEMPRE...
ResponSuprimeixQuebé descrius aquests dies que traben el pas i et remouen per dins, quan només les llàgrimes negres t' acompanyen i esperes amb enyor les llàgrimes de colors. És talment com un pèndol la nostra vida. Com ho és el poema que tanca dins un cercle l'esperança per retrobar-nos.
ResponSuprimeixQuè dir-te, Joan? Què dir quan has llegit tan endins de l'ànima! Quanta sensibilitat!
Una doça i càlida abraçada plena de llàgrimes de color!
Núria Niubó de RC
moltes gràcies a tu Núria per acompanyar-me amb les teves sàvies i càlides paraules. Records i un petonet molt gran ! _;-)
SuprimeixBon poema, Joan, fa pensar!
ResponSuprimeix