El pèndol
No hi ha fang, ho sap,
però les cames, clavades,
no es poden moure.
L’univers l’envolta oprimint
i s’ofega i s’angoixa
mentre el rimmel
li dibuixa a la cara formes grotesques.
Llàgrimes negres, avui,
li fa mal la vida…
Preguntes sense resposta.
Tanmateix, absurdament,
espera pacient un millor demà.
Sap que vindrà i , ara,
l’ enyora…
Enyora els dies en què sent lleugeresa.
No té ales, ho sap,
però pot volar per sobre el fang…
El cel blau, l’acotxa,
i se sent lliure
i plora Llàgrimes de colors
mentre li somriu a la vida…
No hi ha preguntes, avui?
Millor, no cal,
no sempre hi ha respostes…
2015©joanabellaneda
Es tractaria del pèndol entre l'enyorança i l'esperança. Molt bon poema, Joan.
ResponEliminagràcies Helena ! Records ! ;-)
EliminaUn present que ens oprimeix, l'enyor d'un temps passat més feliç i l'esperança d'un demà millor....sempre l'esperança!
ResponEliminaA mi m'ha arribat així. M'agrada Joan.
gràcies Rosa Maria per la teva visita i interpretació que enriqueix el poema. petonets ! ;-)
EliminaUna enorme sonrisa en una mirada triste, un mundo perfecto en su equilibrio; una triste sonrisa en la cara de una payaso.
ResponEliminaBello poema Joan.
Un abraçada
muchas gracias Lore por tu aportación, un beso ;-)
EliminaTots esperem un demà millor, mentrestant, si cal plorar, ho farem amb aquestes llàgrimes de colors...
ResponEliminaPetonets.
gràcies M Roser, sempre és una alegria rebre les teves visites i comentaris ! Records !!! ;-)
EliminaMuchos trozos de nuestra vida son así sin respuesta dando vueltas alrededor de ellas.
ResponEliminaUn abrazo.
cierto Mari, un abrazo y gracias por venir ;-)
Eliminales paraules, la poesia, l'amor de les paraules, l'amor de la poesia..L'impuls de llançar al vol les campanes de victòria...d'aixecar el vol, la nostra llibertat..Molt bé, Joan..Endavant..SEMPRE...
ResponEliminaendavant Gràcies per les teves enriquidores paraules ! ;-)
Eliminales paraules, la poesia, l'amor de les paraules, l'amor de la poesia..L'impuls de llançar al vol les campanes de victòria...d'aixecar el vol, la nostra llibertat..Molt bé, Joan..Endavant..SEMPRE...
ResponEliminaQuebé descrius aquests dies que traben el pas i et remouen per dins, quan només les llàgrimes negres t' acompanyen i esperes amb enyor les llàgrimes de colors. És talment com un pèndol la nostra vida. Com ho és el poema que tanca dins un cercle l'esperança per retrobar-nos.
ResponEliminaQuè dir-te, Joan? Què dir quan has llegit tan endins de l'ànima! Quanta sensibilitat!
Una doça i càlida abraçada plena de llàgrimes de color!
Núria Niubó de RC
moltes gràcies a tu Núria per acompanyar-me amb les teves sàvies i càlides paraules. Records i un petonet molt gran ! _;-)
EliminaBon poema, Joan, fa pensar!
ResponElimina