Què hi ha que et fa volar ?

A voltes, sento el  remoreig de les onades dins l’espill

i , entre teranyines, endevino el meu reflexe

més enllà d’unes boires que presumeixo infinites.

Són mormols de l’ànima que s’empassa les llàgrimes,

com la cala que abraça i acotxa les ones del mar.

A voltes, sento els crits de les gavines entre les brises

mentre dibuixen al cel giratombs de llibertat,

alienes a l’admiració que em desperten.

És tant el pes que em clava a terra que em pregunto,

sovint exhaust, si val la pena tot plegat !

Gavina blanca,  deixa’m que pugi al teu llom

i ensenya’m  què hi ha enllà de l’horitzó.

Què hi ha… ?

 Què hi ha que et fa volar ?

…

Què hi ha... ?  Què hi ha que et fa volar ?

....

ALGUN DIA ...

A cada nou vers

desenfarfega el poeta

les xarxes del pensament

amb la paciència

que li regala la pressura del retorn.

S’estima tant la immensitat !

A cada nou poema

desendreça el poeta

els mots del sentiment.

Intueix que la felicitat

només es presenta al límit del caos,

dins l’espontaneïtat més irracional,

i lluita per trobar-la.

Necessita tant estimar !

A cada nova paraula

mor  el poeta

per entendre un xic  la vida.

Algun dia,

tant s’hi val si viu o no,

qualcú l’entendrà

i serà renaixença per un instant …

AQUEST ANY EL CAGANER DEL PESSEBRE HA FET CACA DE DEBÒ !!!