I
La teva por és ara la meva ràbia.
Ràbia, sí; tinc ràbia
per no tenir l’amagatall on puguis defugir el dolor,
per no tenir les paraules que voldries sentir.
II
Ràbia, tinc ràbia
per sentir-me dolorit i amagar-t’ho,
perquè tinc por per tu,
perquè voldria plorar a la teva espatlla, però m’empasso els sanglots.
Tinc ràbia, sí.
I si tingués les urpes dels predadors
t’esquinçaria les sofrences,
però jo també sóc botí.
I, sí ; tinc ràbia.
Una ràbia que m’esquerda per dins
quan et presentes al meu judici.
III
Ràbia, per trencar-me en aquest poema.
Ràbia, per saber-me dèbil i trair-te.
Ràbia, per no ser digne de la teva fe.
Ràbia, ràbia, ràbia…
IV
Però ara sóc amb tu
i et miro als ulls, sense llavis;
i t’ho dic tot.
Si vols el meu braç,
t’acompanyaré en aquest camí incert
on t’ha dut la profecia.
V
Si tu poses el cor, jo posaré la sang.
Quan vegis davant la foscor; si cal, tiraré del sol
i quan sentis la feblesa, et daré suaus somriures.
Si tu poses l’horitzó, jo el pintaré de verd.
