BLOG DE POESIA I RELATS CURTS
- un espai de temps de joandemataro-


( MATARÓ) joan abellaneda i fernández © 2016

4 de gen. 2012

I els poetes viuen dels miratges…




I aquí em trobo, en un àrid desert, enlluernat,
desorientat per un sol abrusador
que ja ni escalfa.
Desfaig el camí entre cadàvers
que cauen en terres tan estèrils
que no se’ls pot empassar.

Amb l’escarni dels miratges
que em colpeja el pensament,
ja no hi confio en els oasis
i moro de set,
set d’amor, set d’al.licients…

Al cap i a la fi, cada naixença
no és més que un nou camí vers la mort.
I sóc jo qui sent la misèria del meu plor
i  qui escolta el patiment , el meu “ no-ser”.
I sóc jo qui dicta la penitència d’aquest ser malaltís.
Com jo sóc, qui té sempre l’última paraula
i qui decideix el final d’aquest poema.

I em diràs que m’he construït el meu propi calabós
dins la gran presó d’aquesta farsa , que és la vida.
Potser sí, doncs ja no sé distingir les melodies
enmig de l’ensordidor brogit.

Hi ha massa soroll allà fora
i els poetes viuen dels miratges, enredats,
i ja no me’ls crec.

La porta  és tancada
i ningú no truca.
Sol moriré,
sol.



5 comentaris:

  1. M'agrada molt Joan, el trobo intens, profund, colpidor i molt real.
    Per mi et mereixes un 10.

    Una abraçada.

    Gemma Matas


    Encantada de que hagis entrat en el meu correu personal. Tot i que està obert a tothom tal i com comento en la meva biografia, ets el primer relataire que ho ha fet. T'HAS ESTRENAT VAJA!!!

    ResponElimina
  2. Joan, els que diuen que els poetes són uns cursis mai s'han atrevit a escriure res, i encara menys a llegir-ho en públic. Nosaltres som valents: pensem en veu alta, transformem el pensament en paraula i l'oferim al món. Una ovació per a nosaltres, i una abraçada ben forta per a tu.

    ResponElimina
  3. Tot i què jo pense que et queden molts anys per davant, i no et cabreges, ja comprenc la teua por, tots morim sols, però és que la mort no existeix. I no et dic ¡creu-me! perquè no em creuries, és qüestió de "reaños". Ara, la teua vida serà com tu vulgues què siga, com la part de Déu que portes endins vulga.

    I ja et deixe en pau, si no poses força ningú no te la posarà i força és fe.

    ResponElimina
  4. Bonito poema de un poeta que vive no fuera del mundo.
    Un abrazo

    ResponElimina
  5. La paraula, la melodia, les emocions fan bategar el cor i l’ànima. Mai estem sols, Joan.
    Una abraçada sense miratges.

    ResponElimina

MOLTES GRÀCIES.

Entrades populars

Total de visualitzacions de pàgina:

SALUTACIÓ

Les aferradetes de " Sa lluna"

COM ESTÀ EL MÓN ARA...

WHAT'S THE WEATHER LIKE ?

QUI HI HA ARA MATEIX...

lomqe

lomqe
així no es fan les coses senyor Wertgonya !!

plantilla



....