Castells de Sant Joan

I

Admiro castells de Sant Joan

i, sota la pluja d’espurnes,

imagino il.lusions de colors.

                                                - pessigolles divertides m’esquitxen-

Somric per la foto del record.

Fins i tot us diria

que no és forçat el somriure.

I no sóc jo qui fa el poema,

tans sols escric

el que la consciència em dicta.

II

Comença de nou l’estiu.

Ens desfarem com el gelat

i lleparem el regalim dolç de la fruita.

Nedarem en la frescor dels capvespres

i a la cua dels estels que cauen del cel

seguirem enganxant els nostres somnis.

III

        Avui no sóc jo qui fa el poema,

tan sols escric

el que voldria sentir.

Un video ben bonic que emociona fins i tot.

T' AdoRo.

 

T’adoro amb les mans

com es pot adorar una espurna de naixença,

amb admiració i delicadesa;

envoltant la teva aurèola sense tocar-te

deixant engrandir el desig.

                                                  

-          és tan fràgil la perfecció!-

T’adoro amb els ulls

i dins la mirada, et busco.

M’hi capbusso al llac de la calma

deixant-me abraçar pels teus sentits.

-          confiat, suspiro-

T’adoro amb el sexe

quan descobreixo el teu endins,

hi trobo la font de l’ardor

vessant per les esquerdes

 i em deixo cremar, somrient,

com un bruixot a la foguera.

-          per mi ;  per tu i amb tu,  em desfaig. –

T’adoro amb el plor als llavis,

amb el silenci del gest,

amb la melodia de la paraula,

amb el cor trencat,

amb l’ànima imperfecta del poeta...

- T’adoro.-

EL NOU AVE CATALÀ, POTSER...

MIREU EL VÍDEO, US EL RECOMANO...

 

http://www.wimp.com/vegetablemarket/

3 RELATAIRES A SUDANELL... i el Marc

Després de llegir l'escrit de la cantireta ( SUDANELL FIL PER RANDA ) explicant la tarda que vam passar plegats a Sudanell em queda poc per dir, només que va ser inoblidable, que és un goig converir en realitat la vida virtual, sobre tot amb persones com la núria, la montse i el marc.

 

Obrint finestres

 

I

És per això que descluco portes

perquè els corrents netegin aires aviciats;

i faig córrer les cortines i les baldes

perquè vull veure-hi clar

i sentir-te de nou al meu costat,

obrint finestres,

com sempre feies.

II

Com sempre feies;

abans que la fera dispietada, immortal,

que sempre ens ronda

esquincés el teu cos,

engolint-se la teva veu

i el so de les teves passes;

deixant al terra vísceres de dolor.

III

Dolor punyent que em malferia tant

que em feia girar la mirada al teu retrat.

Dolor traïdor que et volia allunyar de mi;

pou de les ombres febles

on es perdien els teus aromes,

on queien les llàgrimes de la teva absència,

en silenci…

I entre les boires de les fredes tenebres

s’esvanien els teus somriures, la teva mirada,

els teus petons…

IV

És per això que ara obro finestres,

com tu feies,

perquè vull veure-hi clar

i sentir-te de nou al meu costat.