Ara mateix sóc a Teià

 

 

I

Obro, de nou, la finestra del record

-          a voltes s’obre sola, entre vents huracanats…-

i, avui,  em recolzo serenament a l’ampit,

amb un somriure als ulls,

mentre una brisa suau m’acarona.

Allà hi és, com sempre, aquell nen lliure

corrents, il.lusionat, per camins estrets,

entre matolls ,

aliè al pas del temps, innocent…

Allà hi és, grimpant als vells garrofers,

jugant a fet I amagar rere les ombres de la nit,

entre pinedes i vinyes centenàries

que voregen el barri humil de cases blanques

i carrers costeruts de sorra.

El sol brilla dins els ulls blaus de la mare

que saluda des del portal de casa;

se la veu cansada però somriu, tendrament…

II

La brisa em llepa la cara,

tanco els ulls,

inspiro llargament per evocar les essències.

Ha plogut, no fa gaire,

la calor li arrenca les fragàncies

al terra humit…

M’arriba l’olor de fonoll, de cargols,

de pinassa, d’herba fresca,

de saba, de vida…

Ara mateix sóc a Teià, un poblet del Maresme

abraçat per turons mil.lenaris

que s’alcen de cara al mar.

Sóc a casa, allà on vaig néixer,

on aquell nen que corre , il.lusionat i lliure,

sempre hi és…

Acceptem-ho !

I

Tan sols som patrimoni d’un sospir lliurat a l’infinit ;

i hem après ja, que no hi ha tija sense  arrels

ni fruit sense calze.

Acceptem doncs, que som aire

i som aigua i som sòl ,

que som del tot

o no som res.

II

Acceptem que no vivim pas a la natura ;

som natura i , de la planta, som saba.

Que no vivim pas a l’univers,

som univers i , de la vida, som cabal ;

i som , de la mort, el que queda.

Acceptem-ho !

III

Tan sols som part d’una absurda meravella

i no ens queda més que riure i plorar.

Acceptem-ho, de la gran pregunta,

som el punt.

 

“ No esperis gaire d’una falsa promesa “  © joan abellaneda 2012

EnTre Lla ViS

I

Hem encaixat les boques, entre llavis,

ens hem fos l’un en l’altre

i hem esdevingut solució,

barreja d’elixirs i desig,

de pors i mancances,

d’entrega i poder.

                                          Llavis i llengües...

II

Hem encaixat els sexes, entre llavis,

com el bé i el mal encaixen,

com els pols juganers dels imants,

                                 - tan oposats i tan atrets -

el cargol i la femella,

l’endoll que s’obre a la llum;

i, dins el caos,

hem esdevingut equilibri,

raó de viure.

III

Hem encaixat boques i sexes, entre llavis,

amb músiques d’harmònica i simbomba,

hem silenciat els crits

empassant-nos la saliva per no ofegar-nos

i ens hem fet còmplices

deixant signat als llençols

el nostre pacte secret

més enllà dels límits.

                                     Llengües, llavis, sexes i boques...