NA.- Aquest poema vol ser un punt d'inici de debat obert sobre el tema del donar i rebre. La meva
opinió és que , a banda dels pocs sers més propers: fills, família de
sang, amics reals o sigui pocs..., en la majoria de relacions humanes
quan donem és a canvi de quelcom... que no ha de ser mateial... potser a
canvi d'acceptació , de reconeixement, d'autosatisfacció, de... i això
en sí no és dolent ni ens ha de fer avergonyir ... és humà i es pot
acceptar amb naturalitat per què no ?
qui s'anima a rebatre'm ?
j.
I
Són budells ensagonats
el que tinc entre les urpes,
xopes de desesper i
cansades de patir,
que recargolen, irades,
malsons que retornen.
I per més que m’allunyi
duc la punxa sota la pell
i el mal s’enfonsa a
cada passa.
Inútil ! Inútil aquest esforç inútil.
II
Només les llàgrimes,
carregades de temps caducs,
podran reparar el
descans trencat
en la lenta espera a
que les boires escampin,
gota a gota…
Inútils esforços ! Inútils!
III
Traiem-nos els vels i
mostrem la cara !
Tant costa reconèixer
que ningú dóna, sense voler res a canvi ?
…Inútils !
