Dolça i tèbia primavera,
espill únic de colors,
reflexe infinit del vers.
Prudent, no aixeques la veu
i plàcidament reconfortes.
Pinzelles als camps ses crineres,
despertes els rius emmandrits
i els arbres guarneixes amb flors
que brullen de ses tendres tiges.
i els arbres guarneixes amb flors
que brullen de ses tendres tiges.
Dolça i tèbia primavera,
regales el bes de la brisa.
Arrenques calfreds a les pells
i desvetlles els sentits.
Vull sentir-te ben a prop…
Tancaré ben fort els ulls
per poder obrir l’esperit
i des del més pregon del ser
t’aniré assaborint.
Dolça i tèbia primavera,
et cercaré a cada albada
a l’horitzó del meu llenç
fins que l’omplis de colors.
Dolça, tèbia, embriagadora... com el poema.
ResponEliminaUna abraçada... de primavera!
Benvingut al món dels blocs, Joan, bona i càlida entrada.
ResponEliminaMolta sort!
Un poema tèbi i dolç. Benvingut, això dels blogs és tot un món!
ResponEliminaSalutacions .
Un poema amb un gran esperit primaverenc. La veritat és que ara apeteix molt viure la vida, sortir al carrer i disfrutar sense pensar en res.
ResponEliminaGràcies per llegir els meus vidres trencats. Et segueixo.
És un cant a la primavera, al reeixir de la vida mateixa. En cada primavera la natura es vesteix de nou.
ResponEliminaFelicitats
Joan
gràcies joan pels teus comentaris tan amables
ResponEliminafins aviat
joan