I
Segueixo colpejant , - ai desesper !, portes de marbre
amb els ulls emboirats i els punys adolorits;
mentre l’ànima , en carn viva, se’m dessagna
i , en silenci, em tortura amb el dolor.
Maleida por ,
angoixa maleida,
maleida !
I la cova és un engany,
és un parany.
Enyoro tant el color de les flors
i aquella brisa suau, marinada, dels capvespres,
aquella que em feia estremir…
Enyoro tant l’emoció de la incertesa,
la il.lusió d’allò inesperat, tan esperat alhora.
Enyoro tant la descoberta de la mirada fonda,
del somriure regalat d’una cara sense nom.
Maleida indecisió,
covardia maleida,
maleida!
I miro al cel, es fa tard
i encara no sé si tinc forces per sortir.
Enyoro tant el risc de l’amor,
els banys compartits en aigües gelades,
els cims a tocar dels somnis…
Enyoro tant els llavis dolços,
les carícies amb dits tremolosos.
Maleida debilitat,
compassió maleida,
maleida!
II
Si ja no em queden llàgrimes,
no serà millor sortir?
Sí, sortiré. Despullat sortiré
i tornaré a passar fred.
Sí, m’arriscaré. A pèl m’arriscaré
i guanyaré de nou i dubtaré i perdré;
qui sap, potser fins i tot, tornaré a riure.
III
I el dia que deixi morir el meu cos
només demano que no em faci queixa el pensament.
“ La decepció no ha de néixer pas de l’errada,
sinó de la falta d’intenció” joandemataro
Hi estic d'acord, amic Joan. Lluitam constantment contra nosaltres mateixos, però aquesta lluita no és en va, ja que aprenem constantment de nosaltres mateixos, avancem, encara que no ens n'adonem... I no hem d'abandonar aquesta lluita que ens obliga i alhora ens ajuda a viure... abraçadetes!
ResponEliminaUna lucha contigua de la cual vivimos constantemente para sobrevivir en periodos más turbulentos.
ResponEliminaUn abrazo y un feliz fin de semana
Aquesta lluita interna que ens rovega però que ens fa créixer constanment.
ResponEliminaM´agrada quan dius...
“ La decepció no ha de néixer pas de l’errada, sinó de la falta d’intenció”
Molt bona nit, Joan.
Uns bessets!
Saps arribar al sentiment, saps comunicar el que vols dir, ets un gran poeta, poeta romàntic, però no sentimental sinó romàntic, com els Goëthe o Rimbaud, m'encanta descobrir sentiments que ja creia oblidats quan et llegisc. És poesia de carrer i d'alcova, de metro i d'oficina i de fàbrica.
ResponEliminaI els dos versos finals, quanta raó!
Però personalment et dic: vés amb compte...
;-)
Vicent
Se m'ha oblidat dir-te el més important.
ResponEliminaQuè sé que t'arrepentiràs.
Com sempre Joan, has escrit un gran poema.
ResponEliminaAquest, incita a la reflexió i a tenir la valentia necessària per sortir i saber afrontar el futur que ens espera.
M'agradat molt i també et vull dir que tens un bloc fantàstic.
Per descomptat el meu vot no et fa faltar.
Gemma
Si sents aquest enyorament, cal que deixis de banda la por i que surtis a enfrontar-te a la realitat. I per què penses que t'ha de decebre?
ResponEliminaSegur que sí, que tornaràs a somriure...És que sinó t'arrisques...
Petons.