I
No vaig ser jo qui es va encaixar un cor al pit
i el va fixar amb una fletxa;
ja hi era dins
meu , bategant…
No vaig ser jo
qui va escollir la tornada
de les cançons de bressol,
ni el to melós de la veu que les cantava;
ja hi eren al
vent…
I aquí resten,
burinades sota la pell ,
guardades pel meu
sempre,
entre l’ànima i
el cor.
No vaig ser jo
qui es va inventar
l’arbre, ni el
sol ni els munts
dels dibuixos d’infantesa;
ni els seus
colors vermells i grocs,
colors de terra;
ja hi eren als
reflexes de l’aigua…
Per què em
demanes , doncs,
que hi renegui ?
II
No sóc pas jo qui
ha escollit
la tripulació, ni
la ruta
en la mar
d’aquest viatge.
No sóc pas jo qui
ha encès
un llum al cel de
les nits
ni l’ha esquitxat
amb estels;
i, tan mateix, ja
em perdria,
sense la lluna ,
en la immensa fosca.
Per què em
demanes , doncs,
que hi renunciï ?
III
No sóc pas jo qui
s’ha inventat
els mots d’aquets
poema;
ja hi eren als
vels de les brises,
murmuris de veus ancestrals.
Per què em
demanes que hi renegui,
si tu, com jo, saps que no puc ?
He de seguir el
meu camí,
accepta el que
sóc ,
no em demanis qui
hi renunciï;
tampoc t’ho demano jo.