Segueixo buscant rere els arbres
il.lusions perdudes, segueixo…
Hi ha tantes petjades al camí, tantes…
Tants camins, tants…
I jo no em reconec entre les ombres
i em perdo, em perdo…
Encalço rastres erronis ;
erràtic, errant, em perdo
i a la vora dels precipicis
caic exhaust
entre plors de sang; i crido…
Hi ha tants crits a l’aire,
tants ressons,
que no em reconec la veu
i m’enyoro, m’enyoro tant…
Em tapo les orelles près pel pànic
mentre tanco els ulls
amb el desig de sentir i veure clar,
però sóc cec i sord i mut…
Ets tu qui em fa alçar
i és per això que em busco als teus ulls
allà, al fons de les mirades,
on segurament va néixer l’espurna primicera de l’existència.
FANTÀSTIC, JOAN!!! M'has emocionat molt, segurament perquè els nostres sentiments estan en sintonia.
ResponEliminaEts una meravella fent vibrar les cordes del nostre violí particular.
Una abraçada i una inoblidable DIADA.
Com sempre, molt proper, genial!
ResponEliminaAferrada forta!
un molt bon poema per començar a conèixer la teva poesia. Espero escoltar.la en directe .... una abraçada
ResponEliminaProfunda y hermosa!
ResponEliminaUn placer leerte.
Abrazos.
Són d’aquells moments on el cor fa que les paraules volin a cop de sentiments.
ResponEliminaAbraçades amb batecs d’ales.
Potser el comento al meu bloc, si no et sap greu.
ResponEliminaencantat helena, si us plau !!
ResponEliminauna abraçadeta
joan