BLOG DE POESIA I RELATS CURTS
- un espai de temps de joandemataro-


( MATARÓ) joan abellaneda i fernández © 2016

11 de set. 2011

Les meves arrels són “ tus raices”, a veure si “ mentiendes”!



NA.- Sovint, en voler arrencar les plantes bruscament, les arrels queden a terra.

I
Sí, sento la veu que parla aquesta llengua
que em declama els pensaments
                       -companys inseparables som i junts morirem -
I sé que una llengua no es pot extirpar
amb arguments dictats amb paraules forasteres.
Ens volen silenciar la llengua i no s’adonen
que no es pot fer callar un raonament
que , per més malícia que faci,
sempre xerra en català.


II
I sento la veu que parla aquesta llengua
en l’esclat emotiu d’una nova naixença
quan els llavis de la mare s’acosten amb tendresa
xiuxiuejant notes suaus que acotxen el somni de la innocència
que retorna, com un reflexe, en l’instant més transcendent.
Ens volen silenciar la llengua i no s’adonen
que no es poden refredar les emocions
que neixen dels més íntims records.


III
Sento la veu que parla aquesta llengua
al despertar de la flor que obre la primavera
cercant el seu destí en mig d’un jardí preciós
mentre li plou el pol.len daurat en un llambrec
entre carícies de brises i besos de pètals.
Ens volen silenciar la llengua i no s’adonen
que no es poden esborrar  les sensacions tatuades a la pell
a cada descoberta de la vida.


IV
Sí, sento les arrels que m’alliguen a unes terres fèrtils
on creixen vides plenes de present.
Sí, les sento i m’emociona la ventura de convenir-hi,
mentre visqui el meu record,
al sentiment d’un poble que és tan august
que batega més enllà de la carn.
Sí, i mil vegades sí diré, doncs si no ho sentís
no tindria sang, ni arrels ni dignitat.



12 comentaris:

  1. Preciós poema, Joan, que tenguis una molt feliç diada!

    ResponElimina
  2. Amunt les atxes Joan!!

    ResponElimina
  3. Endavant sempre, fins a véncer!!
    Visca la Terra Lliure!!!!

    ResponElimina
  4. Ai, Joan meu, i de tots aquells que t'estimem pels teus poemes, per la noblesa i transparència dels teus sentiment, pel teu amor a la llengua i el teu patriotisme..., t'he de dir que m'has emocionat amb aquest poema.

    Benvingut siguis dins del meu cor!

    Una abraçada

    ResponElimina
  5. Joan un bon poema. Clar i català! Per sort els decrets llei i le interlocutòries no hi poden res al cor de les persones.

    Des del far amb barretina.
    onatge

    ResponElimina
  6. 3A serramià i samsó12/9/11

    aquest foc..., no s'apaga ni amb tots els "sunamis"
    Bon com de falç!!!

    ResponElimina
  7. 3A serramià i samsó12/9/11

    volia dir: bon cop de falç!!!

    ResponElimina
  8. Anònim12/9/11

    Sí, ho sentim, amb tu, tots, amb les teves paraules encoratjadores, valentes i emotives.
    Preciós Joan!

    Sóc la Núria Niubó de RC

    ResponElimina
  9. Has expresat en poesia, el veritable mode d'expresió com diu la psicoanàlisi, has expresat el que diu aquesta sobre la llengua materna, és simplement irrenunciable, un poble no pot renunciar a la seua llengua si no és a base de canons, és el nostre dret, i et diré per a sincerar-me, tot i que defense sempre el valencià-català, la nostra llengua, que aquesta no és que configura l'amor en mí, és a dir la materna, sinó que és la de mon pare però tan important com l'anterior doncs amb aquesta es completa una de les tres parts del meu nus borromeu que conforma la meua estabilitat, i no hi puc renunciar per tant, i és la part del meu Thanatos, jo necessite violentar l'altre amb la meua llengua, tots violentem d'una o altra manera, uns fent-se del Barça, del Madrid o del València, uns altres, els més bèsties amb els canons i les pistoles, uns altres llegint i parlant i altres amb la cultura etc. Jo ho faig amb la llengua de mon pare, i per tant és per a mi irrenunciable (el valenicià normalment té la llengua de sa mare o de son pare com la que conforma el seu Thanatos, per a violentar, mentre que el català la té com a Eros, per a crear, és la diferència entre valencians i catalans amb respecte a la llengua, però les dues positures irrenunciables, tot i que vosaltres la defeneu amb més intensitat doncs és la llengua de la vida per a vosaltres) i la defendria amb odi si fora la meua llengua materna, la que conforma el meu Eros, l'altra part també irrenunciable de la nostra realitat.
    Tenim el dret a ser com som fora intoleràncies i dictats.

    Una abraçada

    Vicent.

    ResponElimina
  10. Hola Joan, de nuevo por tu espacio.
    La lengua, las raíces, nuestra lengua la que nos ha enseñado nuestra madre, que bonito poema que nos has dejado hoy.
    Abrazos y de nuevo buen encuentro.

    ResponElimina
  11. Amb tota la meva humilitat, jo que em sento totalment analfabeta en el món de la poesia, dir-te que m'emociones i m'encanta! Enhorabona i visca Catalunya! Un petó

    ResponElimina

MOLTES GRÀCIES.

Entrades populars

Total de visualitzacions de pàgina:

SALUTACIÓ

Les aferradetes de " Sa lluna"

COM ESTÀ EL MÓN ARA...

WHAT'S THE WEATHER LIKE ?

QUI HI HA ARA MATEIX...

lomqe

lomqe
així no es fan les coses senyor Wertgonya !!

plantilla



....