L’aranya de la por
teixeix teranyines en la fosca
amb la vènia del silenci…
I lluito per alliberar-me
d’aquesta xarxa que m’enreda l’esperit,
doncs és dins meu que la sento…
Absurda és la por a la mort
si és per l’absència,
doncs és d’ella que venim
i a l'absència retornem.
Absurda por
si és pel silenci,
doncs ell és el nostre far
en aquest oceà brogent.
Absurda por
si és per la pròpia mort,
doncs és ella
la que sovint, massa sovint,
ens empeny a viure.
Que nos liberemos del miedo que nos impide vivir.
ResponEliminaQue pases un feliz día
Potser de l'únic que s'ha de tenir por és de la pròpia por. Una poema preciós, Joan, com sempre.
ResponEliminaUna abraçada sense por!
gràcies Mari i Ventafocs
ResponEliminauna abraçadota
joan