Avui en Pep i la Mei són sols a casa. A la cuina se senten els clàssics sorolls metàl.lics dels estris, coberts i cassoles que xoquen entre ells en ser llençats a la pica. El soroll inaguantable de l’extractor de fums que s’amplifica en obrir la porta, ja fa massa estona que embruta el silenci…
Al menjador se senten veus que conversen sobre diferents temes d’actualitat, a vegades s’esveren i algú hi posa pau.
La Mei surt de la cuina atrafegada i es dirigeix al menjador, en veure la ganyota que dibuixa en Pep a la seva cara, s’adona que s’ha descuidat de tancar l’extractor, hi torna i l’apaga. Es fa un silenci d’aquells que s’agraeix. Torna al menjador i seu a taula al costat d’en Pep que està amb la mirada clavada al televisor, fan les notícies… En Pep es passaria el dia mirant les notícies. Ara mateix parlen dels nous avenços en investigació relacionats amb la medicina genètica, “ encara queda molt camí per avançar”- diu un investigador amb cara d’orgull, “ però hem fet una descoberta que pot revolucionar el món de la medicina del futur!! “.
En Pep i la Mei són sols a casa. Ella ja fa temps que se sent molt sola, enyora les animades converses que mantenia amb el seu marit. Eren una parella tan compenetrada ! Fa uns mesos que ell comença a perdre la memòria i cada dia parla menys. Ja fa uns anys que li van diagnosticar l’Alzheimer i sembla que la malatia el comença a atrapar. La Mei se’l mira entendrida; mentre ell segueix mirant el televisor, la seva cara, a part de confusió, no mostra el més mínim rastre d’alegria ni de pena…
Jo vaig cuidar d'un militar que tenia alzheimer, era o havia estat, perquè així de dura és la situació, un home tolerant, liberal i educat a banda d'intel·ligent, jo vaig tenir una bona relació amb la seua dona, que se l'estimava un munt, i ens intercanviavem llibres i escrits, al final, doncs ja fa més de deu anys d'açò l'home moriria i deixaria a la seua dona desconsolada. Una llàstima aquesta malaltia que degrada l'individu.
ResponEliminaVicent.
Que realidad tan remarcable, aunque hay momentos en la parejas que cada unos vive ausente del otro como si ya estuviesen en mundos distintos.
ResponEliminaFeliz domingo Joan
Tant de bo que només fos la memòria...
ResponEliminaSón malalties males de pair, sobretot pels familiars dels qui la pateixen. No hi ha pitjor solitud que la que hom sofreix estant acompanyat.
ResponEliminaés una experiència dura i que es fa més i més crua amb el temps és ceert. I com molt bé diuen la Ventafocs i la Mari, es dóna de forma similar i encara potser pitjor per la tensió que crea en parelles on no hi ha prou comunicació
ResponEliminaabraçades
joan
Oh, que bonic, que trist, que dur...!
ResponEliminaUn relat molt real. Sé per experiència familiar què és i què representa: és un patiment.
No l'havia llegit, aquest relat.
Una abraçada, aquesta és trista,