Caminen per la mateixa vorera en sentits oposats. Són lluny l’un de l’altra però la mirada els apropa.
Ell, amb els ulls com taronges, fa ganyotes per enfocar millor . Pel carrer baixa una dona bellíssima, realçada sobre unes sabates de taló. Els seus cabells llisos voleien sensuals, les seves cames allargades i brunes brillen al sol i la samarreta de tirants de seda insinua uns pits lliures que es mouen al ritme del seu pas segur. S’imagina el tacte d’aquelles meravelles gelatinoses que vibren com si petits sismes les sacsegessin delicadament. La llengua li surt de la boca, com una fera i saliveja llefiscosa volent llepar i modelar alhora aquells relleus que es dibuixen a la samarreta…
Ella, ja fa estona que és conscient que la mira, però amaga els seus ulls rere les ulleres de sol. Tanmateix s’adona que el noi està molt ben proporcionat, té unes espatlles grans ,de gimnàs, una cara morena i unes mandíbules marcades amb un clotet a la barbeta que el fa molt interessant. També veu com el noi va cenyit en uns pantalons texans que mostren clarament que està molt ben dotat. S’imagina aquell membre entre les seves mans, erecte i a punt d’explotar… I comença a salivejar també…
Ell, se sent una mica avergonyit, doncs no ha pogut controlar aquell moviment reflexe i primitiu que ha nascut de l’espinada, irracional i que li ha fet augmentar el volum de l’entrecuix…
Ella, en passar pel costat li fa un somriure picardiós i segueix caminant a pas ferm carrer avall, l’esperen al seu cau…
Els dos, instintivament, encenen alhora una cigarreta i, una mica avergonyits i penedits per la seva infidelitat, segueixen les seves vides. Segurament, mai més es tornaran a veure…
Perdieron los dos su momento.
ResponEliminaFeliz día Joan
Cierto Mari, la culpa es de Platón
ResponEliminajoan
Mira, m'ha recordat aquella frase del llibre del Camus "Del dret i de l'inrevés" que diu:
ResponEliminaHi ha dones a Gènova el qual somriure he estimat tot un matí, no tornaré a veure-les, evidentment, res no hi ha més senzill, però cap paraula podrà apagar la flama de la meua llàstima.
Com una infidelitat els dos s'han estimat en allò de les idees, en allò ideal i s'han abandonat a llur sort, potser per no tornar-hi mai més.
Sí, és cert. Les infidelitats platòniques són un somni, un desig que encén passió en secret, és el nostre gran i ocult tresor. Només és nostre!
ResponEliminaHas sabut expressar amb paraules exactes i amb humor uns sentiments dels quals no es parla, perttanyen a la nostra intimitat i ho has fet amb elegància.
Gràcies!