AMOR DE MARE
Estimada mare,
T’escric aquestes línies per dir-te, sobre tot, que estic bé, no pateixis per mi, i que et trobo molt a faltar. Trobo a faltar la teva veu suau, les teves dolces mans que sempre m’amanyagaven, els teus ulls plens de bondat, el teu somriure etern, l’olor del teu cos…
Veus com tenia jo raó, mare. Sempre et deia que érem iguals: entregats, altruistes, massa prudents… Tothom deia que teníem la mateixa mirada i féiem els mateixos gestos.
Ara, només el temps ens separa però sempre et porto al meu pensament, sempre. Recordo aquells moments de desesperació en que jo, ja de ben petit, em tancava en mí mateix i tu, només tu, sabies fer-me obrir i escoltar-me… i em guaries.
El pare mai tenia temps per mi. Sempre fora de casa, a la feina, amb els amics, amb les seves aficions… Mai em portava al parc a jugar , com feies tu, ni em portava al riu o al camp…
Vas ser tu qui sempre em cuidaves, m’ensenyaves les coses amb paciència i amb paraules que jo pugués entendre. És per tot això que jo t’estimava tant i t’estimo tant ara, tant que et desitjo. Per això t’he de confessar que vaig ser jo qui va matar el pare, no va ser pas un accident el que li va passar… No podia suportar la idea de pensar que et pugués acariciar, ni besar-te… No podia.
Sé que em perdonaràs, oi mare? Estem fets l’un per l’altre. Aviat et vindré a buscar i marxarem molt lluny, on ningú ens pugui molestar I viurem junts per sempre.
Fins ben aviat, mare estimada.
Edip.
La mare, després d’haver llegit la carta del seu fill, amb els ulls plens de llàgrimes i encegada per un gran sentiment de culpa, es traié la vida…
Un conte genial, l'Èdip veritable, el què sobrepassa allò simbòlic per a esdevenir en allò imaginari, normalment anomenat real, l'Èdip de Freud no és imaginari, és a dir real, però sí que simbòlicament es pot produir aquesta mort que és viscuda per la persona edípica com un assassinat real en molts casos.
ResponEliminaConte magistral, jo he plorat de bon començament tot pensant que era un cant a ta mare que imaginava ja difunta, després he vist la realitat del conte, i ja et dic, magistral.
Salutacions des de València de Vicent.
Un relat que, malgrat la seva brevetat, s'inicia com un homenatge a la mare i acaba convertint-se en un confessió terrible.
ResponEliminaEns seguim llegint,
Núria
Les tragèdies, esdevenen tragèdies en el transcurs del temps...No es pot evitar.
ResponEliminaM'agrada molt el teu Edip, Joan.
Por Pilar he conocido tu espacio y me ha gustado mucho la carta de amor a una madre, así tendríamos que escribir a nuestras madres.
ResponEliminaFeliz día
El teu relat m'ha emocionat i alhora m'ha entristit moltíssim. Deixant de banda el final, tant de bo tothom pogués dir el mateix a la seva mare.
ResponEliminaUna abraçada, Joan.
És un relat que ja havia llegit quan el vas presentar al minirepte. Però no puc deixar de dir-t'ho: és genial!!!!
ResponEliminaNo et dic res més perquè el Vicent sempre em passa al davant i és un gran comentarista amb les paraules precises. Dóna't per comentat!
Una abraçada a un poeta entranyable,
Maria Teresa