BLOG DE POESIA I RELATS CURTS
- un espai de temps de joandemataro-


( MATARÓ) joan abellaneda i fernández © 2016

1 de juny 2011

Viure cent anys ( basat en un tema de Sabina)


VIURE CENT ANYS




Ell camina segur i orgullós
pel camí ample i pla de la superficialitat.
Hi ha dreceres que li porten
sons frescos de cascades llunyanes i rierols,
cants d’ocellets, veus d’animalons de bosc,
olors humides envoltades de màgia de boires baixes…
Però ell passa, passa de llarg.

A l’horitzó hi veu belles muntanyes
on apunten uns cims emblanquinats
on les ventades alcen esperits de nuvolades,
on viuen encara animals lliures
on els caminaires deixen les seves petges
i senten el domini del munt als seus cors.
Però ell no hi pujarà, no.

Ell camina pel camí ample i pla
segur i orgullós de la seva monotonía.
No li calen sorpreses, ni les vol.
Fa temps que no somia,
però tant li fa…
Ell vol viure cent anys.

No s’adona, pobre,
que fa temps, molt de temps,
que és mort.

5 comentaris:

  1. Sempre m'ha agradat el Sabina. Penso que és un poeta urbà dels millors.
    També m'agraden els teus versos. Et felicito!

    ResponElimina
  2. No deixem de somiar, Joan, endavant amb el teu somni!
    Abraçades.

    ResponElimina
  3. Sí, molt bo, i me'n recorde de la cançò del Sabina "Si quieres vivir cien años", quina bonica cançò i quin ben trellat vers o poema el teu, hi ha qui viurà cent o dos cents anys, ja s'està parlant de tocar el gen de la longevitat, t'imagines persones que viuran vuit cent anys i que tindran por fins i tot de creuar un carrer, perquè no sabran el que és la mort o no la tindran tan a prop com nosaltres, Lacan ens diu, el psicoanalista deixeble de Freud, que saber-se mortals ens ajuda a viure, no podríem viure, ni aguantar el dolor d'existir si ens sabérem eterns. Fins on arribarem amb la ciència que diu, fes exercici, deu quilòmetres tots els matins, no menges cansalada, no fumes, no prengues massa el sol, fes exercicis, apunta't a un gimnàs, fes banys de lluna, etc.

    On hem arribat? amb la ciència.

    ResponElimina
  4. Anònim3/6/11

    Bon poema -critica social Joan. Quina opció de vida més trista oi? Viure sense tastar les meravelles que la natura ens ofereix i caminar sense aprofundir, amagant-se de la realitat amb substituts artificials. Mort en vida. Fa pensar. Una abraçada.

    Montserrat / Naiade

    ResponElimina
  5. Anònim3/6/11

    Per dissort nostra, la vida et porta de vegades a aquest tipus de ceguesa. És treball nostre de mantenir-nos amb els ulls de l´ànima i l´esperit ben oberts.
    Una abraçada des de les meves portes i finestres.
    Neus

    ResponElimina

MOLTES GRÀCIES.

Arxiu del blog

Entrades populars

Curtmetratge : El circ de les papallones

Loading...

Total de visualitzacions de pàgina:

SALUTACIÓ

Les aferradetes de " Sa lluna"

LA MÚSICA ALEGRA LES ÀNIMES ...

Loading...

COM ESTÀ EL MÓN ARA...

WHAT'S THE WEATHER LIKE ?

QUI HI HA ARA MATEIX...

lomqe

lomqe
així no es fan les coses senyor Wertgonya !!

plantilla



....